Lange Nacht der Museen

Aquí a Viena, com en tantes altres grans ciutats, també tenen la seva nit dels museus, la Lange Nacht der Museen, en la qual, a diferència de la de Barcelona has de pagar un ticket de 11 euros i pots visitar tots els Museus que vulguis de sis de la tarda fins la una de la nit. Doncs bé, això va ser ahir a la nit i, com que encara no havia anat a cap museu, vaig aprofitar la ocasió.

La veritat és que aquestes coses són sempre una mica estressants... massa gent, massa caminar amunt i avall carregant els ronyons... però per sort aquí Viena hi ha molts museus concentrats en una mateixa zona, el Museumsquartier i, bastant aprop d'aquests estan la resta de museus del centre. La ruta que vam seguir ahir va ser la següent:

Primer vam anar al Kunsthalle, que vindria a ser una mena de CCCB... perquè, si no m'equivoco, crec que només s'hi fan expos temporals. Allà vam veure dues exposicions, una primera de Jan Svankmajer, un artista txec bastant polifacètic, al qual es podria qualificar de surrealista però entre cometes. Hi vam anar per voluntat de l'Enrique (amic de barna) que era l'únic que realment el coneixia, però poc després em vaig adonar que jo ja havia vist un parell de curts seus, Passionate Dialogue i The Fall of the House of Usher (basat en el relat de Poe). Aquest últim estava projectat a la expo juntament amb alguns altres però, potser encara més sorprenent, era una sèrie anomenada Natural History, un conjunt de grabats i escultures consistents en combinacions grotesques d'ossos, òrgans i matèria en general, per crear la il·lusió d'unes criatures imbersemblants. Digne de veure.

La segona expo al Kunsthalle estava dedicada a Dalí... però més aviat era un repàs de col·laboracions del català amb altres artistes o de la seva influència sobre aquests. Molta gent i poca xixa.

Un dels gravats de Svankmajer

Després vam anar al Leopold Museum a veure la expo Melancholie & Provocation, basada en l'obra d'Egon Schiele però en plan comparativa amb l'obra d'altres artistes anteriors i posteriors sobre els mateixos eixos de la provocació i la melancolia. Sincerament, potser perquè vaig veure la expo massa ràpid, però em va semblar que tot plegat estava una mica agafat amb pinces.

M'estic adonant que estic fotent una xapa que no se la llegirà ningú. Doncs bé, així per destacar i resumir... després de veure també alguns quadres de Klimt al Leopold, vam anar a l'Albertina a veure una expo anomenada Monet bis Picasso i que venia a ser un repàs des de l'impressionisme fins a les vanguardies del XX: Monet, Cèzanne, Chagall, Modigliani, Delaunay, Klee, Picasso, Miró, fauvistes i etc. etc. Molt complet.


Superat l'Albertina i després de passejar per càlides estances noucentistes el meu cervell  i el meu estòmac afamat van dir prou de museus i vaig plegar veles després d'engolir amb ansia un falafel que deixava basatant que desitjar, però enfi. La qüestió, que aquí és va acabar per mi la Lange Nacht der Museen i va començar la Lange Nacht der Getränke, però això és una altra història.